versione standard - Antica Credenza di Sant`Ambrogio
Transcript
versione standard - Antica Credenza di Sant`Ambrogio
DIDODIN Versione non adatta ai bambini Versione milanese liberamente tratta dal famoso racconto di Charles Perrault. A cura di Tullo Montanari l’òrlo de on grandissim bosch viveva un boschiroeu cont la Insoasufamiglia. Del rest dove podeva viv on boschiroeu? In la steppa? A Venezia? In del Sahara che l'è pien de sabbia e gh'è nanca ona pianta ? Ciar che el doveva stà visin a on bosch dove gh’eren i piant de tajà. Olter a la miee, el gh’aveva sul firon de mantegnì sett fiolitt, sia perché ghe piaseven i bagai - che el voeur dì pòcch perchè minga tucc quei che ghe piasen i fioeu ghe n’hann ona caterva - sia perché gh’aveven minga la television e alla sera saveven nò se fà e allora, savii come vann i ròbb: patapim e patapam, on dì staven attent e on alter borlaven via, inscì s’hinn trovaa ona niada de bagaitt in del gir de ses ann. E ògni vòlta la stessa solfa: “La colpa l’è la toa” “Nò che l’è la toa...” “Ma te ricòrdet che mi vorevi fà... “ “Ma se mi s’eri mezza indormenta...” comunque, l’è toa l’è mia, l'è mòrta a l'ombria, resta el fatt che i fiolitt rivaven cont ona regolarità esagerada e bisognava mantegnii. Fin quand el boschiroeu el tajava tutta la legna che el voreva, legna de brusà e legna per fà i mòbil, i ròbb andaven abbastanza ben e on quai ghell el girava. Minga che vivessen a cavial e sciampagn ò che andassen a scià a Zermatt, ma la vita se la streppaven. Però quand la Region l’ha decis de limità el taj di piant per salvà l’ambient, l’è staa on disaster e hinn finii in bolletta in pòcch mes. El pòr òmm el gh’avaria scarpà via i oeucc ai Verd, ai Ambientalista, ai Radicai e a tutti quei facc de pirla che staven de cà in città e la menaven cont la stòria de salvà i piant, de minga tajai, de minga schiscià i praa, de rispettà la natura, e tanti alter menad. Già, tant a lor cosa che ne frega? Stann in mezz al ciment e l’unica pianta che conossen l’è la pianta di pee... El pussee piccol di fioeu, vun de quei rivaa per sbali come alter cinch fradei prima de lù - in realtà avarien vorsuu avegh domà on fioeu, anzi ona tosetta che in cà l’è on bell aiutt per la mamma el ciamaven Didonin, perchè l’era piscinin anca se l’era el pussee viscor tra i fradei. L’è nò che fudess ona gran fadiga, vist che eren ona banda de pirlòtt, mediament tarlucch e senz’alter nissun l’avaria mai vinciuu el premi Nòbel per la fisica ò el saria diventaa el segretari nazional de on partii politich de un cert riliev... ben, quest magari l’è de dimostrà, ona quai possibiltà la ghe sarìa... ma insòmma el Didonin l’era mej de nient. Ona nòtt Didonin el sent parlà i sò gent e el papà, on òmm cont el coeur d’òr, on compagn de quei giust, vun de quei che dòpo 2 che l’è mòrt disen: “L’era davvera ona brava persòna anca se l’andava minga in gesa... hinn semper i pussee bon che vann per primm... ” el ghe fa a soa miee: “Pòdi minga vedè morì de famm i nòster fiolin... Doman i a pòrti in del bosch e i bandòni inscì se troeuven on quaighedun che i a manten, ben, altrimenti pegg per lor. La colpa l’è minga mia ma de ‘sta società capitalistica de merda e anca de quel troia de on Berluscon... ma almen podaroo dì de avè tentaa inscì sont a pòst con la coscienza e se la ghe va mal, digh che se rangen.” Quell che se disaria "on discors pragmatich". La mamma, anca lee dònna de gran coeur, ma a differenza del marì taccada a vun de quei partii derivaa de la veggia democrazia cristiana, vun qualsiasi, hinn tanti, e la se mett a piang: “Come te pòdet pensà ona ròbba compagna? Se deven morì de famm, lassa almen che moeuren a cà soa e minga in gir in di strad... Va ben morì de famm, ma on poo de chella ròbba... sù, femmes minga parlà adree... Se la savess chissà cosa el disaria el Bottiglion....” “Perché i bottiglion adess a parlen?” “Ignorant, minga i bottiglion de vin, el Bottiglion onorevol, quell cont i oeugg rotond che el parla con on sassin in bocca... Andemm avanti, che vialter compagn capisarii mai nagòtt... Mi disevi che i fiolitt pòden morì anca a cà nòstra, quell podom concedighel, tant a morì de famm costa pòcch, fòrsi nient.” Ma el pader l’era on crapon e l’aveva decis che se doveven morì che morissen minga davanti a lu, òmm sensibil che ghe dava on cert fastidi. Poeu sett funeralitt, anca de poaret, hinn semper ona bella spesa che al moment el podeva minga permettes. El Didonin, che l’era adree a leccà per terra per vedè se gh’era ona quai freguia de pan - vacca, come eren consciaa, varda che l’è brutta la famm - el gh’aveva el vizi de scoltà i discors di alter come se el fudess vun de la Digos, anca se in sto cas i interess eren anca i sò, e el mett giò on pian. Ve disi minga quell che el pensava di sò gent ma podii ben immaginall. A la mattina, prima ancamò che i usellit cippassen, el va al fiumm e el se mett in saccòccia ona brancada de sassit de quei bianch e el torna in lett. Dòpo avè faa colazion - che l’era ona bella tazza de acqua fresca appena cavada del pozz, on respir profond e.. òp, andare el pader el dis ai fioeu che sarien andaa tucc insemma in del bosch a fà ona bella scampagnada. 3 “Papà, ma qual scampagnada de l’òstia - dis el maggior che el se sentiva el pòrta vos del grupp come el Rutelli in l’oliv, che el conta on cazzo ma l’è convint de vess important e el cerca de parlà in ponta de forchetta anca se el riess minga a liberass del "famo e annamo" - gh’emm ona famm che se mangiarissom i gombet e ti te voeuret fagh camminà in del bosch inscì la famm la cress. Ma dagh on quaicòss de mett sòtt ai dent, alter che passeggiada...” “Camminà fa ben a la salud e a la circolazion - el repia el pader – l’ha scrivuu anca el Lenin in d’on liber del 1904: “Un passo avanti e due indietro”. E poeu se l’è ‘sta stòria de la famm... Come se avessov mai mangiaa... Ve ricordii a la festa de “Liberazion” che mangiada avii faa?” “Papà, per piasè, la festa del giornal Liberazion l’hann fada prima di elezion e poeu, se te se ricòrdet, emm domà resignaa i avanz di costit a la griglia e on quai vanzausc de salamela, tra l'alter salada de brutt, e de allora tirariom la cintura, se ghe l’avessom. Te vedet nò come semm consciaa? Te parom gent che de sòlit mangia al Savini ò a la mensa de Montecitori? ” “Guarda, l’è pròpi vera che l’ignoranza la finiss mai.. Sii mai content... Ma savii quanta gent, quanti capitalista pagarissen per vess bei snei come vialter e invece vialter segutii a rognà...” “Papà, ma quai snei... Soo nò se te scherzet ò te parlet sul seri... Semm pell e òss, parom vegnii foeura de on gulag, alter che snei... manda i capitalista grassòt in di gulag e poeu domandegh se gh’hann famm ò se hinn content de vess bei snei e te vedaree se te risponden.” Nient de fà: l’era vun che el cambiava minga idea facilment tant che el sperava ancamò che vegniss in Italia el Stalin Barbison a sistemà i ròbb anca se gh’avevem dì che l’er mòrt de on bel poo d’ann. E el pòrta i fiolitt in del bosch a cost de ciappai a pesciad in del dedree. Didonin el se mett per ultim, anca se per i pesciad l’era el pòst dove se ris’ciava pussee de tucc, e senza fass vedè el fa scarligà i sassit per terra man a man che andaven denter in la foresta. Quand riven in on sit pròpi lontan, pien de piant, scur che se vedeva nanca a spuà per terra, el pader el se mett a tajà on quai ramm e el ghe dis ai fioeu: “Oei, manega de slandroni, al pòst de stà lì cont i dent in bocca cerchii de fa su i fassin inscì quand tornom a cà vendom on poo de legna. Alter che lamentass de la famm... Fasii 4 on quaicòss, deves de fà, sù, belli, movii i manitt, che servissen anca per lavorà minga domà per portà i michett in bocca...” E i fioeu, pur debol, ghe obedissen anca perché gh’hann nanca la fòrza de discut. Intant che hinn ciappaa a ligà i fassin, el pader el taja la còrda e quand i fiolitt se accòrgen se metten prima a ciamà el papà e poeu se metten a piang. L’unich che che se la toeu minga calda l’è el Didonin che el dis ai fradei: “Calma, fioeu, calma. Vist che mì son minga pirla come vialter, hoo segnà la strada cont i sassit. Mi voo adree ai sassit, vialter vegnii adree a mi e semm a pòst. Anzi, tirii su i fassin che cercaremm de vendi per nòster cunt e magari toeuvomm quaicòss de mangià e el papà digh che el vaga a dà via i ciapp... Quant a la mamma anca lee la gh’ha i sò ma v’el disaroo on’altra vòlta.” Pròpi quel dì, varda certi vòlt cos’è mai la combinazion, el vardabosch el gh’aveva portaa a la famiglia de dannaa on poo de selvaggina per ordin del sò padron, on scioron, ch’el gh’aveva terr e bosch, sfruttador de la pù bell’acqua che se l’avess poduu l’avaria mongiuu anca i formigh per fà el butter. On para de legor, ona quai fasanella, on bell tòcch de cerv, tutta ròbba bòna, besti che el padron l’aveva mazzaa insemma ai sò amis e putòst de trai via el faseva el generos e ghi a regalava ai poaret mettendogh insemma on bel poo de pan pòss, che avarissen dovuu dagh ai gainn ma quand vun l’è generos, l’è generos. La mamma quand l’ha vist rivà tutt ‘sto ben de Dio l’era quasi pentida de avè manda via i fiolitt, anca perché la pensava che la ròbba la saria andada a mal in quant per lor du, lee e el sò marì, l’era tanta, podeven minga s’cioppà, e gh’aveven minga el frigorifer per conservalla. Va ben che la selvaggina la dev frollàà ma lì la saria finida per marscì. In del moment che la pensava sti ròbb se derva la pòrta e riven tutti i fiolitt... La pòra dònna la credeva nò a ona situazion compagna, situazion che capita domà in di film de segonda categoria, in de la Carrà e in di miracoi de san Daniel, el protettor di giambon cru (per quei còtt che pensa san Giovann Ne-pù-ne-meno che l’è de Praga, el sit di giambon còtt per eccellenza) De ona part l’era contenta de vedè i fiolitt perché dòpo tanti ann la s’era affezionada a lor - in fond i fioeu hinn semper i fioeu - de on’ altra ghe girava el fong de dove mettes adree a fà de mangià per tutta la truppa e al penser che dòpo l’avaria dovu lavà e sugà piatt, posad e padei. L’è nò per 5 parlagh adree ma l’è vera che i dònn hinn mai content e se sa mai come mettella... Anca el pader el gh’aveva on quai penser se non alter quell de tornà a cà e trovà la miee nervosa e, ancamò pegg, come al sòlit, nagott de mangià e allora el girava intorna a cà, denter e foeura del bosch senza decides a andà denter. Invece l’è stada granda la sorpresa quand, rivaa visin a cà, ghe par de sentì on profumm de carna rostida ma el pensa de avegh i allucinazion come quei che in del desert veden l’acqua ò la par condicio a la RAI. El derva la pòrta e el ved tutta la banda intorna al tavol. Sorpresa doppia perché i sò fioeu s’eren mangiaa tusscòss lassand nagòtt per el papà. Ma nagòtt, nagòtt domà el profumm del ròst... E quest l’era el risultaa del sò insegnament de spartì semper tutt e che la proprietà l’è ona ladraria. Bel success davvera... Didonin, fasend molto mal, el ghe conta come l’ha faa a tornà indree cont la stòria di sassitt. L’òmm intant el pensa: “Dòpo se lamenten se i a mòlli in del bosch... Varda che hinn di bei facc de palta, hann mangià tutt senza lassam nanca ona freguja... Disi, podeven vanzam almen on assagg, el garon de ona legora, on tocchel de cerv, quaicòss... macchè. Brutti egoista de merda, test de capitalista, hann pensaa domà per lor. Gh’hoo fina el dubbi che sien fioeu de on quai tipo de destra, magari del La Russa che me disen che cont i dònn el fa borlà in terra nagòtt... Eppur mi ona quai pagina del Capital ghe l’hoo leggiuda a 'sta banda de ignorantòtt, anca se mi, personalment, ho mai capii cosa voress dì, ma pensi de vess minga l’unich in del partii.. E istess var per mia miee, brutta pòrscella d’ona democristianona, bòna quella... L'è pròpi vera che hinn tutti forchettoni… Quasi, quasi la vòlta che ven pòrti anca lee in del bosch e chi s’è vist, s’è vist inscì me desfesci anca de la paolòtta maledetta e de tutti i sò santitt e che el vaga el sò amis Bottiglion a cercalla...” E anca quella nòtt, che la dovaria vess stada on poo mej di alter vòlt, per el pòver boschiroeu l’è finida con la panscia voeuja e cont i ball che ghe giraven. Anzi la miee che la gh’aveva la panscia piena, l’avaria vorsuu dagh on poo denter che la sentiva in forma e on quai peccaa se podeva fall, poeu bastava cuntaghel al prevòst e tutt l’era a pòst, ma el sò mari, voeui come on sacch e incazzaa come ona bestia, el ghe pensava nanca a la codega e quand el se accòrgiuu di intenzion de la sposa l’avaria vorsuu dagh on frocch in d’on oeucc ma poeu per la debolezza, l’ha lassada perd. 6 La sera dòpo s’erom al camp di cent pertegh: stomegh voeuii e nagòtta de mett sòtt i dent. El boschiroeu el dis a la miee: “Doman i a pòrti in del bosch ma ‘sta vòlta me ciaven minga... A propòsit, varda che gh’avevi faa on penserin de portat anca tì in del bosch dòpo che te me vanzaa nagòtt de mangià ier sera e la t’è andada ben per un pel, ma sta’ attenta che al primm sbali te castighi.” El sòlit Didonin el sent el discors e el pensa de fà come la prima vòlta e a la mattina el se desseda de bonora e el cerca de andà foeura per ciappà i sassit ma la pòrta l’è sarada cont el lucchet e la ciav la se troeuva minga. Per fòrza, el gh’aveva dii come l’aveva faa e sò pader, brava persòna, l’aveva faa sparì la ciav. Ma el fiolin l’è intelligent e el va a toeu on tocchel de pan pòss che l’aveva sconduu dò ser prima per i moment durissim, quei che capiten duu minut prima de morì e le mett in saccòccia. El dì dòpo la menada se ripet, el pader el se nascond ma i fiolitt riden tra de lor: ”El pirla – ormai tra de lor ciamaven el pader “el pirla” ò “el compagn di me ball” second l’umor e la mamma ”quella sfondrada de ona paolòtta” che insòmma l’è on gran mancà de rispett ai gent ma cert che quei eren genitor on poo schifos – tant che el pirla, el pensa de perdi ancamò... “Che brao pader che gh’emm... Che colp de cu che gh’emm avuu cont el pader.. Verament on progressista, vun de quei che se perden nanca on girotond... Lu sì che l’è mej perdel che trovall...” " Anca nòstra mader l'è on giell…" “Meno mal che gh’emm i sassit e pòdom tornà a cà. Anca se la nòstra cà l’è quell che l’è, cont i du voncioni che se troeuvom come pader e mader...” Didonin l’aveva minga fà el cunt cont i usellit. I usellitt semper pien de famm anca lor perché se ved che el bosch l’è on sit che mett petitt, aveven beccaa i freguj e i bagai hinn restaa come quei de la mascherpa senza nient de andagh adree. Didonin el pensa: ”Stavòlta semm in la bonza fina al còll. Minga per tornà a cà, che l’è on schivi de cà dove gh’è mai nagòtt de mangià, per tasè di confòrt che semm nanca se hinn, e con l’esempi che ghe dann i duu barboni anca l’educazion civil l’è on optional, ma resta el fatt che de nòtt in del bosch giren i loff e voraria minga che ghe trovassen. Va ben che semm sett e podarann minga mangiagh tucc e mi me la cavaria, vist come hinn ciola i me fradei, ma se sa mai...” On senter el var l’alter e deven decid quell de ciappà. 7 “Femm «pin, pin cavallin» per cattaa foeura el senter?” el dis on fradell. “Nò, ciappem quest che el me par pussee largh..” dis on alter. “Nò, quell alter l’è pussee battuu... varda gh’è anca i cagaritt de cavra e magari troeuvom on pastor che ghe regala on poo de latt...” el vosa on terz fradell. “Silenzi - el dis Didonin che anca se l’era el pussee piccol l’era prepotent come pòcch e l’aveva imparaa de sò pader a minga scoltà i alter al de foeura del segretari de la sezion - scernissi mi...” e dandos on sacch de ari el ghe dis a on fradell: ”Ti, pertegon, va su quella pianta lì e cerca de vedè on quaicòss. Fa’ minga come la «piccola vedetta lombarda» e cerca de vess on ciccin pussee scròcch, che chì semm minga adree a scriv el "Cuore" ma devom tornà a cà e ved de minga fass cattà de on quai cacciador che el te scambia per on usell...” El fiolin el va sù e el vosa: “Gh’è on lumin, gh’è on lumin.. Fradei, semm fortunaa... dev vessigh gent de la part de lì...” E tucc content se invien in direzion de la lus. Cammina, cammina riven a ona casetta, picchen a l’uss e ven a dervigh ona dònna. “Santo sifol, se fasii in gir? Sii ona class di scòl elementar in gitta che l’ha perduu la strada?” rendendos nò cunt che tra el pussee grand e el pussee piscinin di fiolitt gh’eren almen ses ann de differenza “Nò sciora – el ghe dis Didonin – semm sett fradei che hemm perduu la strada in del bosch...” “ Ah, hoo capii sii i sett nanitt che gh’hann in cà Biancanev...“ “Nò, sciora, semm anca numm sett, ma a part che semm minga nani ma fiolitt, l’è ona combinazion se semm in sett, numm con la stòria de Biancanev gh’entrom nagòtta... Tra l'alter anca i autor di dò stòri hinn different Perrault e i fradei Grimm... Ma le, sciora, la pò minga savell...” “Oh cari i me fioeu, l’è nò che avii trovaa on gran sit. Me marì l’è un strion, on moster che quand el ved i fiolitt ghe ven l’acquetta in bocca: i a mazza e poeu i a mangia. Mi l’hoo sposaa per corrispondenza, cont ona inserzion in sui giornai, " Giovane illibata..." e tucc i ròbb che se metten tant per fà colp e avaria mai pensaa a ona ròbba del gener anca se adess me sont quasi abituada. Savii fioeu come l’è: col temp se se abitua a tutt... Sì, el me òmm l’è on poo rustigh, grand e gròss e de pel ross, on omasc che el par el Giuliano Ferrara, che quand el gh’ha bisògn on taxi el ciama on TIR, ma de lì a mangià i fiolitt ne corr, domà che quand 8 me sont accorgiuda che i a mangiava - certi vòlt bei che crud, senza nanca una passada a la griglia - l’era tard. Gh’hoo dii on quaicòss, anca sòtt vos, e lu el m’ha dà vona de quei battud, ona resentada che ne bastava la metà e a momenti el me coppa e de allora el me ten presonera, quindi l’è mej che vialter girii al largh.” “Sciora - el rispond Didonin - capissom che l’è ona ona brutta stòria, la soa cà l’è pericolosa e sò marì l’è on disgraziaa fottuu che lee la dovaria denunciall, ma anca in del bosch cont i loff in gir l’è nò che sia ona bellezza che andemm in sul velluu. Lee la podaria minga nascondegh per ona nòtt in d’on quai sit?” “Provemm, ma l’è ciar che gh’hoo minga responsabilità... Mi corri i me ris’c che se el ve troeuva in cà chissà come el se incazza con mi e giò bòtt... Tra l’alter anca mi gh’hoo sett tosanett che per fortuna in ‘sto moment hinn andaa a toeumm l’acqua al pozz altrimenti avarien faa la spia cont el sò papà. Hann ciappaa tutt de sò pader, grand, gròss, gramm e monarchich... l’è pròpi vera che i tosann patrizen e i mas’c matrizen... Vegnii denter e andii in soree e stii bei fermi senza moeuves, me raccomandi...” “Sciora, - dis Didonin - vist che l’ha faa trenta la podaria minga fà trentun e dagh on quaicossorina de trà giò che l’è dell’alter ieri che semm a digiun?” “Ò pòri fiolitt... ve daroo de mangià quell che avevi preparaa per i me tosanett che tant hinn grass come troiett e a lor ghe daroo quaicòss d’alter, anca se gh’avarann de rognamm ...” I fiolitt se ingòssen cont el disnà di strionett che doveven vess grass de sicur con quell che mangiaven e vann in sul soree, bei schisc senza fà frecass. Senten i tosanett arrivà e senten anca che ciòcchen i limoni per el mangià che quella sera l’er gramm ma la mamma i a condiss via disendogh che l’aveva desmentegaa el caldar sul foeugh e gh’era brusà tutt e l’aveva dovuu rangiass con formagg, oeuv e bològna e che per ona sera podeven portà pazienza. Poeu senten el strion che el riva e el se mett a tavola. Ma in ògni grupp che se rispetta gh’è on pirla e lor faseven minga eccezion, anzi de pirla ghe n’era pussee de vun. On fradell, curios come ona scimbia tant che el ciamaven Vardavarda, el fa oggina da l’entrada del soree e el strion le ved. Allora el va dessora, con la lampada el se fà ciar e el troeuva dinnanz i sett fiolitt che tremen per la paura. El ven de bass e el ghe dis a la miee: “Brava, brava dònna. Hoo vist la sorpresa che te voeurevet famm... perché se la fudess 9 minga ona sorpresa ma se te m’avesset sconduu di fioeu in cà mia senza dimm nagòtt, ben allora te piccaria come on tappee quand a Pasqua ghe se tira foeura la polver...” “Nò, nò, l’era ona sorpresa che vorevi fatt per el tò compleann...” “Ma se al me compleann manchen anmò vòtt mes, s’te me cuntet? Oei nana, te saree minga adree a toeumm per el cu? ” “Figuremess se me permetti... Hoo vist che eren inscì magritt e allora vorevi ingrassai on poo e dòpo ti avaria daa de mangià...” “Brava, te gh’heet rason che hinn magher, paren la reclam del Contourella, ma vòtt mes hinn tròpp. Basta ona settimana, quindes dì al massim. Ti dagh de mangià a crepapell che mi poeu i a lessi e i a mangi cont un gottin d’òli, ona presa de sal, ona girada de pever e ona sbroffada de limon che l’è la soa mòrt. Pensi che ona quai volta te dovariet saggiai anca ti e faghen sentì on poo anca ai tosanett.” “Nò, mi me la senti minga, per el moment, grazie, come se avessi accettaa... Te see che sont a dietta e patissi de brusconi con la carna tenera, e anca i tosanett preferissen la nutella, i patatitt, i hamburgher, pollaster rostii... te see, ròbba de gioin..” “Tutt porcherii che fann mal. Ti, ti a viziet. Ma te vouret mett on garon de on fiolin de tri ann, ròsa, bel tener, cont on hamburgher schifos che se sa nanca cosa gh’è denter? Chissà cosa ghe metten... Chi, in chella cà chì, mi comandi pu nagòtt, son diventaa vegg, altrimenti te vedarisset.. ghe la daria mì la nutella e i patatitt ai tosann.. . Va ben lassemela perd e pensa a ingrassà i bagai, poeu vedaremm.” La dònna la ciama giò i fiolitt e la ghe dà de mangià. A dì la verità, se ingòzzen come porscelitt perché aveven mangiaa on’oretta prima el disnà di strionett e ghe la faseven pù a trà giò el mangià, avendogh i busecchit schisciaa, abituaa com’eren a mangià pòcch ò nient. Poeu i a manda a dormì in d’ona stanza dove gh’eren duu gran lett. In vun di lett staven i sett tosanett del strion che dormiven con la coròna in testa. Sta stòria de la coròna intant che dormiven la me par minga el massim de la comodità in quant vun el se spòsta e la coròna la ghe scarliga giò del coo de chì e de là, anca se i corònn gh’aveven sòtt on elastich, ma pararia che el strion oltre a avè manii de grandezza e el voreva fà finta che i sò tosanett fudessen di principess perchè l’era de idei monarchich e l'er content per el rienter di Savoia – dinastia che lu l’ammirava fin dal 1943 quand 10 eren scappaa come legoròtt vista la mala parada - el doperava i corònn per i sò tosann. Ona mania come on’altra - gh’hinn dònn che dòrmen cont i bigòdin e nissun gh’ha nagòtt de dì - ma questa mania del strion che la pararia minga dannosa, invece vedarii che la finiss mal per i pòri strionett. Vers la voeuna de nòtt el strion el se sveglia e el se mette a girà per la cà a dervì cassett, rugà in di cardenz, toccà de chì e de là, tant che se sveglien sia la soa miee che Didonin che con quell che l’aveva mangiaa, el gh’aveva on poo de mal de panscia. “Cosa safformento te cerchet senza nanca pizzà la luz? Te see adree come semper a cercà on quaicòss de mangià? Te see che se te manget foeura past te digerisset mal e te ven la nausea. Dimm a mi, cosa te cerchet che ti te troeuvet mai nagòtt” la dis la miee. “Troeuvi mai nagòtt, troeuvi mai nagòtt... Per fòrza. Se te gh’avesset minga quel pòrco de on vizzi de spostà la ròbba senza dimmell te vedarisset che mi quel che cerchi, trovaria. Sont adree a cercà el pugnal, quell longh cont el manigh d’òss. Dov’è che te l’hee casciaa?” “Cosa te voeu fà cont el pugnal?” “Hoo pensaa de tajagh el crapin ai fiolitt perché gh’hoo el presentiment che me faghen on brutt scherz...” “Ma lassa perd, dòrma, quiettes, che doman mattina t’el troeuvi mi el pugnal e te feet tutt con còmod..” “Dòrma nient del tutt. Gh’hoo un brutt presentiment e hoo decis de tajagh el coo prima che me scappen e gh’el tajaroo...” Didonin el sent i discors e el cerca de mettigh on ripar. El se leva sù, el ciappa i corònn ai tosanett e i mett in coo ai sò fradei, che seguten a dormi come di pabiòtt senza immaginà che ris’c a corren, se mett su anca lù ona coròna e el fa finta de dormì. El strion el riva de sora e senza nanca accend la lampada per minga svegliai el va per tajagh i test ai fiolitt ma prima de fall, per sicurezza, el ghe tasta in coo per sentì se per caso gh’hann la coròna. Come el sent i corònn el pensa che quella rembambida de la soa miee l’ha scambiaa i lett e l’ha miss i fiolitt in del lett di tosanett. El pensa al ris’c che l’ha corruu e con on gran colp el taja i crapitt de quei che hinn in de l’alter lett senza coròna e el torna in stanza soa senza nanca lavass i man. Tutt soddisfaa tant che el credeva addirittura che se ghe fudess staa on nodar el saria andaa in sul liber del Guinness di primaa per quell sò colp secch che l’ha staccaa sett testolitt in ona 11 vòlta sola, el dis a la miee: “Doman compra domà verdura e pan che a la carna e al vin ghe pensi mi.” e intant che el se giusta per dormì almen on tre orett ancamò, el canta sòtt vos, tutt content su l’aria de Guantamera: “La carna grassa... dammela a mì.. la carna grassa... la carna grassa...” Didonin el desseda i fradei el ghe raccomanda de fà citto e pian, pianin i a pòrta foeura de la cà di orror che nanca el Dario Argento in libidin l’avaria immaginaa ona ròba del gener. Quand hinn staa foeura, via a corr come i disperaa, giò per el bosch, a manetta, senza mai fermass. Dopo on tre or, el strion el se desseda, el se stira, el se gratta perchè el gh’aveva on poo de eczema su on brasc e el va a vedè come la và la soa colazion, cioè i fiolitt, e el se accòrg de avè faa ona strage di sò tosann. Ve lassi pensà el nervos che gh’è vegnuu... Per primm perchè l’era sparida la colazion e poeu perchè i tosanett eren quasi noeuv. Brutt, ma noeuv. La soa sciora la vosava come on’aquila, «I me tosann, i me tosann... ò signor, i me pòri tosanett che brutta fin, varda chì che ròbba...» Sangh de tutt i part, i testin che faseven impression a vedei destaccaa di còrp... i covert per terra, i cussit sporch de sangh, i tappee tutt risciaa, insòmma on ver disaster... Insemma ai fiolitt eren sparì anca i corònn, minga de tant valor perchè eren doraa e minga massizz ma nanca de trà via. Tra l’alter de quei corònn s’è mai savuu la fin ch’hann faa e se i aveven rangiaa i fradei prima de fà la bella ò se s’eren perduu in del casin di avveniment. Insòmma ghe n’era assee per fà innervosì anca vun con pussee pazienza del strion. “Pòrtom subit i strivai di sett legh che devi corrigh adree a quei bastard de fiolitt che quand i a ciappi te vedet cosa ghe capita...” el ghe vosa a la miee che tutta piangiolenta la dev obbedigh anca se in cà gh’è on gran disordin e lee l’avaria vorsuu prima de tutt mett a pòst i ròbb e almeno passà el strasc per nettà el sangh che gh’era finii per terra che quand el se rapprend l’è difficoltos de nettà. E poeu perchè la sopportava nò la baraonda che gh’era in la stanza cont el disordin per i test de ona part e i còrp de on’altra. I strivai di sett legh gh’entraven nagòtt con la Lega Araba, la Lega Lombarda, quella contra el Barbarossa, la Lega nord ò la Lega naval, nò, gh’aveven la particolarità che a ògni pass faseven sett legh che sarissen, pass pù, pass meno ona misura corrispondenta a vintun chilòmetri in manera che vun, mettem, per andà a Lecch de Milan, el faseva domà dù pass e ghe ne vanzava on ciccin. Alter che la velocità de la ferrovia Milan-Lecch! Però l’era on casin a 12 centrà giust el sit perché essendo vintun chilòmetri per vòlta se podeva trovass tròpp avanti e bisognava fà ben i cunt per minga sbaglià la mira e certi vòlt vareva la pena de slongà la strada per evità de dovè fà continuament innanz e indree. In on pass, che emm vist vess vintun chilòmetri, pass pù, pass meno - quindi voeur dì che i fiolitt aveven corruu ben fòrt - el riva visin ai fioeu che filaven ancamò ma gh’aveven pù de fiaa. Quand el veden se stremissen in ona manera de nanca cred. Anzi per vess sincer e vorè contalla tutta, con permess, se dev dì che pussee de vun se l’è fada adòss. E ecco perché disen che la cacca la mena bon: el strion el ghe mett sù on pee, el scarliga e el caso voeur che el se infilza pròpi sul cortell che el gh’aveva in man e el moeur sul colp. Quant al portà bon se dovaria domandaghel al strion ma ormai l’è tard. Vardii che in tutti i maner l’è ona bella combinazion, ma se dev credigh altrimenti i stòri se pòden pù cuntà. Didonin l’ha capì subit el valor di strivaj. Ghi a càva giò al strion, anca se ghe faseven schivi e i a netta a la bell e mej cont di frasch che gh’eren intorna. El ciappa i sò fradei e ghi a consegna a on boschiroeu che passava de chi part de lì, el se mett su i strivai dòpo avegh miss denter on bel poo de erba perchè per lu eren grandissim anca se eren strivai magich che se adattaven ai pee de chi i a metteva sù - e in quatter pass el riva al castell del re. El re, on re qualsiasi, stemm minga lì a fà i sottil, tant on re el var l’alter, come i president de la Repubblica, vun ò l’alter l’è istess, basta vedè che bei campioni gh’emm avuu, certi vòlt addirittura pegg di re che l’è “tutto dire” - l’è adree a discut con tutt i sò consiglier e Didonin, come l’è el sò vizi, el se mett a ascoltà e el capiss che eren disperaa perché saveven minga come mandà on messagg ai generai che se trovaven lontan del paes a fà ona certa qual guerra. Vist che a quei temp gh’eren minga possibilità de comunicà in pressa cont el telefon ò i telegramma e tanto meno l’E-mail, l’esercit el saria staa sconfitt. Se sa minga de che tipo de messagg se trattass vist che el re el podeva savè nagòtt essendo inscì lontan de la battaglia e come el podeva dagh ordin ò consili, ma quest disen i liber e mi v’el cunti. Didonin el se fà avanti: ”Re, ghe pòrti mì el messagg al general.” I consiglier del re, gent che robaven a man salva come tucc quei che stann visin ai potent, el varden come se varda on scemo: “Pensa tì - ghe dis vun - el riva lu, el pistolin che el pòrta el 13 messagg. E come te veet? Te volet? Chi è che te see? El Nembo Kid?” “L’è on fiolin - rincara on alter - e l’è minga el cas de dagh a traa. Soo nanca come l’ha faa a vegnì denter. Chì gh’è on servizi d’ordin che fa pena. Bisognarà cambià el capp de la polizia e anca el minister de l’interno.” Poeu rivòlt a Didonin: “Sent nano, va a cà a fass dà ona bella tazza de latt cald de la toa mamma e rompa minga i ball a la gent che l’è preoccupada. T’hann minga insegnaa l’educazion i tò gent?” “A part che i me gent hinn quell che hinn e gh’avaria anca de fà ona certa denuncia al telefon azzur se l’avessen giamò inventaa rispond Didonin - ma vialter cosa ris’cii a damm a traa? Me dii el messagg e mi voo, intant vialter provii a fà andaa i vòster cavai se ghe la fann e vedaremm chi è che vinc la gara.” El re, tant per dagh adòss ai sò consiglier che l’era on poo de temp che ne indovinaven nanca voeuna - tant che ghe pareva de vess el president de ona squadra ded fòlball che quand i allenador sbaglien sbaglien formazion disen che la colpa l’è del president - el decid de dagh ona còpia del messagg al fiolin e de desfesciassel d’intorna e contenporaneament andagh in del retro ai consiglier. Didodin el va in pochissim temp, el consegna a on general el messagg e el torna al castell che i cavai eren ancamò a meno de metà strada. Quand el riva, a dimostrazion che l’era minga on pacch, el porta ona lettera del general. Credi minga che fudessen important ‘sti messagg ma savii come hinn quei che fann i guerr e che hinn in parlament: anca se hinn di pòr pirla creden de vess el bamborin del mond. A sto pont ghe fann ona gran festa senza nanca spettà de savè come la saria finida la guerra e el re le ciappa al sò servizi come pòrtaordin “a la velòce” che l’era ona manera de dì. El ghe fa on bell contratt cont ona paga pussee che bònna e Didonin el va a recuperà i sò fradellitt e tutt insemma se loggen in ona cà visin al palazz real. Poeu metten sù ona agenzia de recapit che ciamen: “Sett legh per vòlta. Letter e pacchet. Consegn in giornada” Quant ai sò gent i fiolitt fann finta de nagòtt e se sa minga se lor avarann savuu de la fortuna di bagai ò meno, resta el fatto che gh’hann minga avuu el coragg de fass viv. Ghe saria calada anca quella che dòpo de avei pientaa in del bosch con el ris’c de fai morì gh’avessen la faccia de lamera de fass avanti quand i ròbb s’eren sistemaa. Va ben che vun l’era on compagn piciròtt e l’altra ona 14 democristianòna ma el tròpp l’è tròpp e nanca on giudes de quei che hinn semper d’accòrd con lor i avariss assòlt. Per mi: digh che s’ciòppen, i duu sporscellent... 15 16